Cada vegada és més habitual trobar elements d’estrangeria en les relacions laborals i en la fiscalitat que se’n deriva. Ens trobem tant amb treballadors residents que són desplaçats a l’estranger —situació que, si es gestiona adequadament, pot comportar importants estalvis fiscals— com amb treballadors no residents que presten serveis parcialment a Espanya, o a la inversa.
El cas que vull plantejar avui fa referència a una especialitat concreta: la d’un treballador no resident a Espanya que presta serveis des del seu país de residència en règim de teletreball. Cal anar amb compte, perquè presenta peculiaritats rellevants.
Com a regla general, d’acord amb la normativa de l’Impost sobre la Renda de no Residents i amb el que estableix la immensa majoria dels convenis per evitar la doble imposició, la situació és la següent:
Si, per exemple, un treballador resident en un tercer país —diguem Suïssa— treballa per a una empresa espanyola, cal analitzar en primer lloc quants dies presta serveis des d’Espanya. Si supera els 183 dies, adquirirà la condició de resident fiscal espanyol. En canvi, si només hi presta serveis durant un període o períodes determinats sense assolir aquest llindar, se li haurà d’aplicar la corresponent retenció com a no resident.
Posteriorment, quan aquest treballador presenti la seva declaració de la renda a Suïssa, haurà d’incloure les rendes obtingudes a Espanya i aplicar la deducció per doble imposició. Aquesta deducció, amb caràcter general, es limita a l’import menor entre:
• la retenció efectivament practicada a Espanya, o
• l’import que resultaria d’aplicar el tipus mitjà de gravamen del país de residència a la renda d’origen espanyol.
Aquesta seria, per dir-ho així, la situació “normal”.
Ara bé, quan el treballador no resident presta els seus serveis íntegrament mitjançant teletreball des del seu país de residència, i l’empresa pagadora no opera en aquest país mitjançant un establiment permanent, la situació canvia. Els convenis per evitar la doble imposició basats en el Model de l’OCDE —que són la majoria— estableixen que, en aquest cas, no existeix obligació de practicar retenció per part de l’empresa espanyola (i viceversa).
Aquest criteri ha estat confirmat també per diverses consultes de la Direcció General de Tributs, com ara la V2614-22, de 23 de desembre, que analitza el cas d’un treballador espanyol que teletreballa per a una empresa Suïssa.